“Comença l’aventura. Volo. Són tres quarts de 10 del matí i sota els meus peus hi veig el món civilitzat. Munts de ciutats, llacs i boscos es reparteixen per un territori preciós. És Catalunya, el nostre país. Tenim sort”. Així comença el diari d’un dels quatre catalans a Bolívia. El seu futur destí.
Mig any abans de volar, els ulls ja brillaven als quatre il•lusionats per “moure un xic el món”. La Sílvia, l’Anna, el Raül i la Cora buscaven tots els forats possibles per fer créixer la muntanya d’il•lusions que produïa el viatge per si sol. Una monja peruana els rebria a La Paz i viurien envoltats de religió i molta generositat. Allà estarien en una escola a les tardes, jugarien amb els nens i farien vida boliviana. Seria difícil acostumar-se a l’altitud, i patirien el soroche, el mal d’altura, perquè la ciutat està a més de 4.000 metres per sobre el mar. Això és tot el que sabien abans d’enlairar-se.
Els quatre al•lucinaven amb el poder ocult dels avions: són màquines del temps, són capaços de transportar-te trenta anys endavant del teu país, o fins i tot, cinquanta enrere. Al•lucinaven amb la dificultat d’una persona per canviar el xip, passar d’una realitat a una altra. També comentaven de quina manera els mitjans de comunicació creen prototips i imatges simbòliques que representen cada país. I de fins a quin punt coneixem la veritat (però aquest ja seria un altre tema!).
S’enlairen!“Aquí es muy distinto que en vuestro país” ens deia la hermana peruana Rosa, “tenéis que saberlo antes de llegar; hace mucho frío y no tenemos todas las comodidades a las que vosotros estáis acostumbrados”. La Rosa patia per nosaltres. Allà mai no havien acollit joves disposats al que fos, i segurament al principi se’ls feia estrany. La Rosa és una de les persones més especials que vam conèixer. Ella ens va presentar el padre Enrique i vam viure a la seva parròquia. A la parròquia San Lucas, situada a la ciutat de El Alto – independent de La Paz- vam tenir la gran sort de compartir milions de converses amb ell, i també amb pares, mares, joves i nens que no deixaven d’agrair-nos la visita. “Som nosaltres els afortunats” els dèiem. Però era complicat que ho entenguessin. Sense nosaltres esperar-nos-ho, una cultura servicial i bastant innocent s’obria cap a nosaltres, i les ganes i la il•lusió per conèixer-ne tots els detalls anirien creixent. Bolívia viu una República, amb el socialista Evo Morales com a president. El país està considerat un dels més pobres d’Amèrica Llatina i és una de les regions més altes del món, vivíem a gairebé 4.200 metres! Al contrari del que creu molta gent, la capital oficial és Sucre, però la seu del govern està a La Paz (i això és font de bastants conflictes!). El fet que es consideri un país del tercer món hauria d’anar escrit en minúscules, només serveix per fer-se una idea de com viu la gent. Però, i què? Aquesta característica no defineix un país. Els bolivians són simpàtics, llestos i guapos igual que nosaltres. L’únic de diferent és que són feliços amb el que tenen, i igual que a tot arreu també somien amb allò que podrien tenir. A Bolívia hi ha moltes cultures, una d’elles els aimara, o els quítxua. Conviure amb aimares ens va permetre endinsar-nos en les seves tradicions i aprendre algunes paraules de la seva llengua, com “k’ara” que significa estranger, turista, o “aptaki”, que vol dir menjar compartit. Comparteixen el menjar en les festes importants. En aquests dies, cadascú cuina un plat i el porta a la casa o a la parròquia, on també hi celebren moltes festes. Aleshores estenen al mig de la sala un aguayo (una de les mantes de colors que apareixen a la fotografia) i col•loquen el menjar que han portat. Llavors fan una pregària i comencen a menjar amb els dits. Ho fan així perquè a les mans hi cap el menjar just per tastar de tot una mica; en castellà ens deien “vamos a compartir con vosotros”. Al principi no sabíem què ens volien dir, però ho vam aprendre ràpid!
Viajando...Els caps de setmana ens els passàvem “viajando”, segons deien. Això significa que els divendres marxàvem de la parròquia i deixàvem El Alto per tres dies.
Durant el mes, vam arribar-nos fins al llac Titicaca, el llac més alt del món, i vam dormir en una illa, la illa del Sol. Vam viatjar en un bus molt petit (semblant als monovolums d’aquí) durant 3 hores fins a Copacabana. Des d’aquesta ciutat es veia l’enorme llac sense fi (era igual que el mar, per això molts nens creuen haver vist el mar!). En aquest poble vam agafar un vaixell fins a l’illa de Sol. Vam dormir una nit entremig d’una tribu totalment verge, amb porcs, ovelles i ponis. Impressionant. Allà fins i tot vam veure una tempesta de llamps a la nit, era preciosa.
Un altre cap de setmana vam viatjar fins a Cochabamba. La ciutat és més “civilitzada” que La Paz, amb un nivell de vida més alt. També vam visitar una altra població enmig de la selva; es diu Coroico, i era de conte. Muntanyes i boscos rodejaven la ciutat, de manera que quedava envoltada d’un paisatge increïble.
L’últim divendres a Bolívia vam aprofitar-lo per anar a visitar Tiwanaku. Es tracta d’una civilització que va existir abans que els inques. Era interessant veure de quina manera vivien mils d’anys enrere i també adonar-nos com els bolivians exploten aquella meravella. Si Tiwanaku fos aquí, segurament seria tot ple de cartells, guies, mils de turistes... En canvi, allà no n’hi havia ni un, de cartell, i qualsevol persona podia excavar.
Els quatre aprofitàvem els caps de setmana per descobrir nous paisatges, conèixer gent i ens servien per saber una mica més de què es tractava el país. Vam viure el conegut “regateig” a les botigues del carrer, on molts botiguers aprofitaven que érem “k’ara” (turistes) i ens doblaven el preu. També vam poder tastar tot tipus de plats: la truita del llac Titicaca, la “chicha” una beguda amb licor dolç, carn de llama... I l’estómac d’alguns de nosaltres va notar el canvi d’alimentació!!
Tot i viure 50 anys enrere...Aterrar, després d’unes 30 hores de viatge, en una ciutat que viu 50 anys enrere en comparació a la d’on ens vam enlairar va ser xocant. Imagineu. Al barri on vivíem de El Alto no hi havia clavegueres, les cases, fetes d’adob i algunes totxanes, eren baixetes i petites construccions per anar tirant. Encara que moltes tinguessin televisió, disposaven d’una bombeta en tota la casa, una cuina amb un fogó i el rentaplats i la rentadora encara no eren un electrodomèstic bàsic, ni molt menys. Allà tenir televisió els serveix als pares per distreure els nens petits que encara no van a l’escola. Així, mentre els pares treballen, tanquen els nens sols a casa i els engeguen la tele.
Ens va sobtar que les dones, les “cholitas”, treballen de tot. Podies veure dones paletes, vestides amb faldilles i barrets, d’altres al mig de la carretera fent de jardineres... Tot i així, la majoria de persones, homes i dones, es dediquen al comerç. Venen per viure. El què guanyen cada dia és el que els permet menjar tots els àpats, de tal manera que els estalvis són totalment inexistents. “La gente vive para subsistir” ens explicava un dia el padre Enrique. “Trabajan para poder comer y esto es lo que preocupa día tras día”. Els nens també poden treballar venent menjar o productes diversos, i si això pot ajudar la seva família a tenir més ingressos, ja és positiu.
Vam visitar munts de mercats. L’ambient que s’hi creava era autèntic i valoràvem poder tenir l’oportunitat d’endinsar-nos en qualsevol. Era com entrar encara més dins el seu dia a dia. Les “cholitas” muntaven la seva parada i s’estaven allà durant tot el dia, sense moure-se’n. Cridaven i cridaven per aconseguir l’atenció dels possibles clients. Allà no es podia ser innocent. Vam experimentar que també hi ha moltes bandes i mafies que s’organitzen per robar. Els bolivians no porten bolsos, com a màxim bosses de plàstic a les mans. Nosaltres portàvem bolsos i això ja era símbol de portar alguna cosa valuosa, i, a més, ser blancs encara confirmava més l’assumpte. Allà érem rics. I això també ens incomodava.
En definitiva, l’aspecte físic determina. I és cert que en un primer moment, les persones es miren de forma superficial. I així ens veien. Blancs, suposadament rics i innocents, riallers i amb ganes de conèixer. Mirat fredament és comprensible, però quan t’hi trobes, desitges ser un més. Tot i així, vam ser afortunats d’aprofundir amb persones que es van obrir a nosaltres considerant-nos un més. Va ser emocionant.
Distàncies i fronteresUn viatge a Bolívia tenia la força, per si sol, de canviar-nos com a persones. De fet, si les persones tenen la voluntat d’obrir-se i conèixer, només amb aquest pas, ja canvien.
Durant el mes, mils d’experiències van omplir-nos.
Entre munts de vivències i plantejaments, va ser xocant el fet de plantejar-nos el perquè de les fronteres. Aquesta idea ens va crear una impotència complicada d’acceptar; les fronteres només enquadren una societat i unes creences dins d’un lloc determinat. Enquadren i determinen persones que senten aquell lloc com a seu, i l’estimen. Fins aquí és “fàcil” resignar-se perquè seria utòpic voler-ho canviar. El què no pot ser és que les persones haguem estat enquadrades de tal manera que el “món” ha quedat dividit de la forma més injusta possible. Aquí no valen sentències a l’estil que cada país pot arribar a ser el primer, o que cada un rep el què treballa. No és vàlid aquell que diu, generalitzant, qui la fa la paga. No. Al món regna la llei del més fort; la injustícia.
Però, per sort, les persones són i som bones; i saben i sabrem ser feliços amb el què tenim. La fortuna nostra és ser tan rics de coneixement. I no voler parar de moure’ns. Viatjar també és saviesa. I Bolívia, el microcosmos del món.
